Gigi Fici : bloc de Gisela Figueras
Bloc de Gisela Figueras

Idea original i vivència personal de: Gisela Figueras
Escrit per: Jordi Lara

Capítol 1 (i únic)

- Als autos de xoc? Viscaaaa!
Em vaig llançar als braços de mon pare. No és que tingués cap predil.lecció especial pels autos de xoc. Era el concepte “fira” el que em tornava boja: les llumetes marejadores, els núvols de sucre embafadors, les sirenes del skylab que et burxaven el tel de l’orella, el tren de la bruixa, fins i tot aquella pudoreta de fritanga que et deixava perfumat com un tall de xistorra… el cas és que tot allò em fascinava (la qual cosa demostra que els infants tenen un llindar de resistència a l’atabalamenta molt superior del que els adults ens pensem).
L’expedició a la fira estaria formada per tres persones: mon pare, ma germana petita, la Montserrat, i jo.
Jo llavors tenia deu anys eixerits com un pèsol. Era resolta i semblava un marrec entremeliat. Era una àries en plena florida, de cor generós però maneta de mena: els diumenges al matí, encara enllitada i amb la boca pastoseta de la clapada, enviava la meva germaneta Montserrat a buscar-me un got d’aigua a la nevera. Ella, tres anys més joveneta i més dòcil, obeïa mig sonàmbula, i quan la veia arribar concentrant-se en el got ple, les galtones molsudes i aquella mirada que sempre semblava que t’implorés algun impossible, m’entendria i l’omplia de petons.
Mon pare era i és un pare collonut: juganer, no ens planyia hores per pintar-nos l’habitació amb rèpliques de la Heidi o portar-nos a capturar “bèsties blaves”, és a dir, barrufets, entre els enciams de l’hort. Aquestes ràtzies sempre fracassaven pel pèls, i això que mon pare sempre en veia un munt com fugien, de bèsties blaves… El seu lema vital era “fora enredos”, de manera que delegava en ma mare les bronques a les nenes i ell quedava com un senyor. A nosaltres ens reservava el millor d’ell mateix: la bonhomia i la creativitat. Res a veure amb aquells pares moralistes i llefiscosos de les pelis americanes, tan falsament aplicats, que prometen i no compleixen i després estan fets caldo perquè el nen els retreu amb tota la mala folla de la canalla allò de “Me lo prometiste…”… uf, res d’això. Mon pare ens dinamitzava amb l’efecte sorpresa. El veies havent dinat capcinejant a la cadira davant la tele. Tenia el centre de gravetat d’un “tossut”: balancejava però mai no acabava de bolcar. Tot d’una, precedit d’un ronc de harley davidson, s’aixecava, es cordava el cinturó amb un somriure i ens engaltava, a l’antiga:
- Què, anem als “autochoques”?

-Viscaaaaa!!! - en un tres i no res li vaig dur l’abric a la Montserrat i cap a la fira falta gent. Anàvem d’hora i la tarda prometia llarga i plena de diversió.
Hi ha dues menes de fira: amb tómbola o sense tómbola. El problema no és la tómbola. El problema és que et toqui una “txotxona” paquidèrmica i l’hagis de traginar entre la gentada. Empenta va, remuga ve… Al final no et queda més remei que arborar la txotxona per sobre els caps de la gentada i llavors… pam! Llavors ve quan et trobes el cap de personal de l’empresa i deu anys de prestigi i seriositat s’escolen per l’aigüera. Això si no t’enganxa enfilat a una cassoleta del “Pulpo”, aferrat a la megatxotxona, blanc com un paper girant com una baldufa.
Mon pare ho sabia i ens va dur a una fira sense tómbola. O, si n’hi havia, va fer marrada perquè coneixia la debilitat de la Montserrat pel peluix. Vam anar de pet als autos de xoc. Ni les crispetes de reglament, no ens va comprar, tu.
“Autochoques Ramírez”, un clàssic del submón firaire tarragoní, era un formiguer. Vam haver de fer cua per comprar les fitxes…o, més ben dit, les tres fitxes, perquè es veu que aquell any també s’havia apujat: cent quinze pessetes el viatge. Mon pare va remugar: “Cada any és més car…”, i l’home de la guixeta-rulot, un paio amb gorra de visera de propaganda de la titanlux, també va remugar “Lo que sube és la electra”..
- Pues al menos no “escurçen” los viajes, que cada vez duran menos… - va rematar el papa. I em va passar dues fitxes com un tresor.
Hi havia un problema logístic: tres no hi cabíem en un sol vehicle i ens havíem de partir. Al final mon pare va resoldre que ell aniria amb la Montserrat i jo, tota sola, la gran, tindria el meu bateig com a conductora temerària…
Però no va ser tan fàcil com ens pensàvem. Accedir a la vorera de la pista ja va ser difícil. Ens vam esmunyir entre la barrera humana i vam comprovar que no hi havia cap unitat disponible. L’espera se’m va fer eterna.
Al final va sonar la sirena i vam saltar a la pista com lleons. Jo vaig esquivar el cotxe d’una parella que es fotien el bacallà i que encara rodaven per inèrcia, i vaig localitzar una possible presa. Era el típic solterón que no sap què fer els dimenges a la tarda i se’n va als autos de xoc vejam què arreplega. El vaig veure fracassat i vaig pensar que abandonaria. Amb el paio encara dins vaig ficar una cama per reservar-me el bòlid però el paio em va fotre una mirada de les que maten mentre butxaquejava com un boig i treia un cabàs de fitxes que feia por. A la desesperada, veig passar un cotxe que anava buit; dubto uns instants que no sigui el típic cotxe tarat, m’hi introdueixo com una anguila i creuo els dits.
Ja instal·lada, vaig mirar si localitzava el papa i la Montserrat i els vaig veure encara a la vorera amb un pam de nas. Brrrr… gansoners….! En aquell moment va sonar la sirena, vaig introduir la fitxa i el bòlid va començar a rodar. En passar per davant, els vaig engaltar, amb aires de suficiència:
-Home, papa… no badis! - I em vaig allunyar tan panxa, conduint amb una sola mà..
Però el viatge va ser un rotllo. Fins i tot se’m va fer llarg. De cop em vaig trobar atrapada en un embús. Quan finalment en surto foto cop de volant a la dreta però es veu que vaig girar massa i el vehicle se’n va anar cap enrere i ja em tens arraconada xocant de cul amb el córner sense poder sortir. Desesperada, de cop veig una manota peluda que m’engrapa el volant i el gira cent vuitanta graus. El cotxe va sortir disparat i em vaig reincorporar a la circulació, però ja no em vaig poder desempallegar del meu salvador. Era el típic encarregat de l’atracció que va saltant de cotxe en cotxe aferrat com un mico a les antenes. Es deuria voler fer el milhomes amb mi. Però a mi no em feia cap gràcia traginar aquell fardo.
Amb aquestes que foto cop de volant per veure si el feia saltar i ja hi som!: altre cop en un racó xocant de cul. El paio s’ho deuria prendre malament, perquè ara en lloc de salvar-me es va allunyar saltant per les gomes de diversos paraxocs…i allà em vaig quedar fins que va sonar la sirena.
- Duiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiuuuuuu!
Treia fum per les orelles: no havia pogut fer ni una volta sencera a la pista. I el que és pitjor: no havia pogut xocar amb ningú.
Per sort vaig veure que mon pare i la Montserrat s’havien pogut agenciar un bòlid que algú acabava d’abandonar al bell mig de la pista. Per fi! Ara vindria la gresca! Tot i el fracàs, jo em sentia embravida perquè ja portava un viatge de pràctiques. Agafo la fitxa i la fico dintre. Començo a voltar. Ja em fregava les mans, que és un dir, és clar... però... i ells? Què fan?
No es bellugaven. Mon pare encara no s’havia asssegut, estava incorporat amb tota la córpora sobre el capó. Al costat, asseguda amb les mans a la falda i la típica cara d’imploració, la Montserrat. Què passava? Faig una passada de reconeixement. Els rodejo: tenien problemes amb la fitxa. La ranura obturada o alguna cosa així. Amb aquestes que em trobo encarada per darrera al seu vehicle i.... en aquest punt he d’aclarir que era la primera vegada que m’enfilava a un auto de xoc. I per què serveix un auto de xoc? Per xocar, és clar. I sense cap mena de malícia, sinó perquè era el que tocava, premo l’accelerador i em projecto com un mísil cap a ells. Veia el clatellet apetitós de la Montserrat, i el paner descomunal de mon pare que s’apropaven a marxes forçades… agafo fort el volant i… paaaaaam! Els foto una embestida que els va enviar de pet a l’altra banda. D’això es tracta, no?
Em vaig allunyar a tot drap i m’infiltro entre el cotxam. Em vaig girar per continuar la gresca. Vejam si em persegueixen, vaig dir-me, divertida. Em giro: em pensava que veuria mon pare i la Montserrat amb un somriure d’orella a orella perseguint-me divertits... però em vaig quedar glaçada. Acabava de veure els estralls de la meva embestida innocent. La Montserrat plorava desconsoladament amb uns brams d’ase llastimosos i un nyanyo al front, el papa intentava consolar-la mentre la rescatava de l’habitacle i se l’enduïa fora de la pista. El bòlid restava tristament abandonat a la pista, trompada per aquí trompada per allà, com un bot al paire que un cop de mar hagués escombrat dels seus tripulants…
Aterrida, vaig començar a rumiar tota mena d’excuses: que si “Home, què fotíeu allà al mig?”, “Un autoxoc és per xocar, ja se sap”, fins al “Jo què sabia...” Què feia: abandonava? Home, també sabia greu, no ens enganyem, al preu que anaven les fitxes… A més, si més tard o més d’hora m’havia de caure un bolet més valia aprofitar el que quedés de diversió. Vaig fer unes quantes voltes d’esma amb el cor encongit i quan va sonar al sirena surto de la pista i me’n vaig a buscar-los. Havien desaparegut. Al final els vaig localitzar a tocar d’una paradeta de begudes: mon pare li estava buidant una ampolleta d’aigua mineral sobre el nyanyo, la Montserrat plorava en silenci…
- Què ha passat?… - faig, ambigüa…
- Ha vingut un burro per darrera i ens ha estampat abans que poguéssim arrencar !- va bramar el papa.
I de sobte, com un llampec, vaig intuir tres coses: en primer lloc, que sense saber-ho els havia atacat a traïdoria. Que hi havia unes normes de cavallerositat que jo desconeixia i m’havia saltat a la torera. En segon lloc, ja que el mal estava fet, vaig intuir que desconeixien la identitat del pilot suïcida. I, finalment, vaig intuir que si l’arribessin a conèixer hi hauria ball de bastons. De manera que vaig callar com una tomba.
- I què voleu fer, ara..? - aventuro.
- Què vols que fem! Anar cap a casa! – resol el papa.
Naturalment no vaig gosar replicar. I així va ser com la megatarda sencera de fira va quedar reduïda a quinze minuts…

- Ja sou aquí? -ens va dir ma mare ens veure’ns arribar com tres ànimes en pena.
- Ha vingut un burro per darrera…
Em vaig escapolir cap a la meva habitació abans que s’engegués una investigació a fons dels fets. D’això ja fa més de vint anys, i mon pare encara no sap res de qui va ser aquell fotut burro que ens va amargar la tarda…

Gener de 2007